6ª TRIBUNA DEL CINEMA ESPANYOL:
JOSEP MARIA FORN

 

 

El cineasta català Josep Maria Forn, productor i realitzador d’El Coronel Macià, va ser el protagonista de la 6ª Tribuna del Cinema Espanyol, la qual va tenir lloc en la Sala Gran de la nova Facultat de Geografia i Història, el dimecres 23 de maig de 2007.

Aquesta tribuna és una plataforma oberta, on un cineasta del país parla de la seva trajectòria artística. Després, manté un col·loqui amb el públic assistent. Fins enguany –com ja informàvem en aquesta secció–, han passat per les nostre tribunes especialitzades els directores José Luis Guerín, David Trueba y José Luis Borau, l’ actriu Assumpta Serna i el productor Julio Fernández.

Organitzats des del curs acadèmic 2001-2002 pel Centre d’Investigacions Film-Història del Departament de Història Contemporània de la UB, l’acte se celebrà a las 12 del matí, con nombrosos estudiants. Josep Maria Forn, que tenia la seva pel·lícula en cartell de estreno, va projectar a més del final del seu Companys, procés a Catalunya (1979), el Making Of d’El Coronel Macià (2007).

 

 

En la seva dissertació, presidida pel crític Miguel Fernando Ruiz de Villalobos –qui presentà al cineasta convidat– van ser també presents els realitzadors Lluís J. Comeron i José María Nunes, juntament a Clara Agustí, delegada en Barcelona de la Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España.

Al final va establir-se un interessant col·loqui entre el públic que va assistir a aqesta 6ª Tribuna. Reproduïm els principals paràgrafs de la intervenció de Josep Maria Forn:

Abans de parlar de la meva darrera pel·lícula, El Coronel Macià, per la qual he estat convidat a aquesta sisena Tribuna del Cinema Espanyol organitzada pel Centre d’Investigacions Film-Història, voldria recordar una anècdota que fa referència a la seqüència final del film Companys, procés a Catalunya. Hi ha un episodi que pot semblar mentida, però que és real, sobre el que se’n diu el “tret de gràcia”. Quan un afusellat no mor, el que comanda l’escamot d’afusellament es veu obligat a rematar al reu amb la pistola. Aquí hi ha una història que jo vaig pensar en incorporar a la pel·lícula, malgrat que finalment no ho vaig fer. I és que es va discutir molt entre la premsa i els historiadors si el president Companys havia estat mor per un escamot de guàrdies civils o per un de soldats. Això es degut a què quan surt del Castell de Montjuïc ho va fer conduït per la Guàrdia Civil. Com els únics que ho van veure eren els presos que estaven abocats a les finestres de les seves cel·les, aquests van pensar que Companys havia estat afusellat per la Guàrdia Civil. El que va succeir en realitat va ser que els de la Benemèrita el van conduir fins el fossar, on va ser lliurat a l’escamot de l’exèrcit encarregat de l’execució.

Un altre aspecte a comentar és que si un escamot de la guàrdia civil afusellava a un condemnat aquest solia morir a l’instant, doncs es tractava d’un cos professional. Lluís Companys, que era un autèntic dandy i anava sempre engalanat amb un mocador que guarnia la butxaca superior de la seva americana, va demanar abans de què l’executessin que no li disparessin cap tret a la cara. Com que l’escamot que l’havia d’executar estava integrat per soldats de lleva, va resultar que aquests no tiraren a matar com sempre sol succeir en aquests casos. Un soldat de lleva no vol ser responsable de la mort del reu, i per això normalment tots ells disparen a les cames. En conseqüència, quan es produí la descàrrega de l’escamot Companys caigué, però no era encara mor. L’oficial —un jove tinent de vint-i-pocs anys— s’acostà a ell i en veure que encara era viu, va disparar-li tot tremolant i sense cap convicció. Donat que tampoc aquest “tret de gràcia” havia assolit la seva tràgica missió, el tinent finalment va tancar els ulls i buidà el carregador sobre el cos del President. Impressionat per haver hagut de matar un home de la talla de Companys, el jove oficial s’ajupí, agafà el mocador de l’executat i se’l guardà. Aquesta anècdota no passà desapercebuda als diferents representants de l’oficialitat nacional i internacional que presenciaren l’execució, és a dir, el representant de l’Ambaixada d’Alemanya, el del Servei d’Informació Militar i el de la Falange Española. L’informe que tots ells van lliurar a les respectives administracions va provocar que el tinent fos immediatament sotmès a un consell de guerra, degut a què van interpretar el fet com un acte de simpatia de l’oficial vers Lluís Companys, a qui segons ells donà tractament de màrtir.

La darrera vegada que vaig tenir oportunitat de visitar aquesta Facultat d’Història vaig esmentar una teoria segons la qual a l’hora de rodar un film històric existeixen tres temps a tenir en compte. En primer lloc, el moment representat al film; en segon lloc el moment del propi rodatge i, en tercer lloc, el moment —o moments— en què serà visionada la pel·lícula. La tasca de l’historiador consisteix en dur a terme una síntesi dels tres moments històrics per tal d’oferir una interpretació el més acurada possible del film històric. En el cas de El Coronel Macià el primer temps se situa a començament del segle XX, allà per 1905-1925, quan va tenir lloc la presa de consciència d’un home, Francesc Macià, que passà de ser un disciplinat militar de l’exèrcit espanyol, sota les ordres del rei Alfons XIII, a ser el màxim exponent del moviment republicà i nacionalista català; el segon seria l’actual, és a dir, un segle més tard, on altre cop impera la incertesa i la desorientació pel que fa a les relacions polítiques entre Espanya i Catalunya; el tercer temps encara és el mateix del rodatge, doncs la pel·lícula s’acaba d’estrenar. Serà la perspectiva històrica dels anys qui finalment jutjarà l’existència de paral·lelismes entre ambdós períodes històrics, el representat al film i el viscut en els moments del seu rodatge. El cinema històric té aquest avantatge: la pel·lícula reflecteix una etapa que serà re-interpretada cada moment històric en què sigui novament visionada. Aquesta és una de les principals motivacions que a mi, personalment, m’han portat a rodar El Coronel Macià, un film que no està centrat en la pròpia biografia del President de la Generalitat, sinó, com ja he esmentat, en el procés que el portà a evolucionar de ser un militar espanyol al servei del rei, a convertir-se en l’autèntic punt de referència del nacionalisme català, proclamador de la República Catalana i forçat a l’exili, la presó, etc., etc. Aquest és el periple vital que a mi em va interessar del conjunt de la figura d’en Francesc Macià.

(Transcripció realitzada per Laura MUÑOZ RUIZ)